Des de l'inici de la nostra crisi econòmica hem defensat amb més força que mai el pressupost i la política de solidaritat, tant l'aconseguit fins ara com l'horitzó irrenunciable del 0,7. De cap manera ens hem resignat i no acceptem la idea que ens prendran aquests diners i, amb ells, el dret a imaginar una altra versió del món. No és ni ha de ser aquesta només una qüestió d'ONG ni només una qüestió de diners. Es tracta de quin model de país i societat estem construint, de quins valors ens mouen i quins horitzons dibuixem per al futur.
Els pitjors auguris semblen, però, confirmats i, de manera oficiosa, sabem que el Govern amenaça retallar un 50% el pressupost per a cooperació, pau i drets humans. Més del doble del que manega com a mitjana per a la resta d'àrees i departaments, en un pressupost que no va arribar l'any passat als 40 milions d'euros. La quantitat i, sobretot, la qualitat de les nostres accions es veuran greument afectades. És obvi que amb aquests 20 milions d'estalvi no s'eixugarà el nostre dèficit i sí, en canvi, es tancaran molts programes que afecten milers de persones empobrides arreu, i iniciatives que promouen l'educació en valors a casa nostra i la defensa de la pau i els drets humans.
Amb aquesta mesura el Govern torna a demostrar que s'enfronta a la greu situació que patim i que és fort amb els més dèbils, i dèbil amb els més forts. Aquesta brutal retallada demostra també que el partit ara al Govern no ha cregut en tot allò fet i consensuat per unanimitat al Parlament aquests anys, ja que és exactament la mateixa quantitat que va destinar quan governava el 2003. Estem parlant de 100 milions menys dels que el Parlament va aprovar no fa ni cinc anys, i un 75% menys del que es va aprovar el 2008. Reduir així el pressupost és sinònim d'abandonar, de llençar diners i esforços, i de renunciar a una feina d'alt valor afegit.
El Govern s'equivoca si mira la política de cooperació, pau i drets humans amb els ulls del 2003: Com una despesa prescindible i una política menor. La política de solidaritat internacional, si és bona i coherent, redunda en tota l'acció de govern. El món ha canviat molt i el nostre país, que volem diferent, n'ha d'estar a l'alçada. La frustració d'un/a jove a Tunísia ha servit com a catalitzador per a l'acció a bona part del món àrab, i a les fronteres europees reaccionem aturant trens carregats d'immigrants tunisians. El nostre país pot desmarcar-se d'aquest model d'una Europa envellida i decadent, i de la seva crisi més moral que econòmica.
És ara que no ens podem fer enrere
La crisi econòmica, immediata, duríssima que afecta els nostres barris, les nostres famílies i el nostre entorn sembla l'única, però sabem que ens enganyem si no mirem més enllà. Si quelcom ens ha tocat aprendre és que no podem seguir pensant-nos com a un país ric i aliè a la realitat global.
Els informatius ens recorden cada dia la situació d'emergència continuada i quotidiana
de milions de persones, des de fa dècades. Pot ser és ara, també empobrits/es i desconcertats/es, que podem entendre millor que mai la necessitat de canvis profunds i reals, i de la solidaritat internacional.
Si quelcom ens ha ensenyat aquesta crisi és que hem de repensar el nostre model de desenvolupament i el nostre benestar perquè no és just ni sostenible, perquè no té sentit, no té ànima i no té futur. Perquè sabem que el nostre model de consum d'aliments i d'energia, i les polítiques comercials i internacionals que tolerem no fan més que augmentar la injustícia i les desigualtats a tots els nivells, i a tot el món.
És demagògic i fals el discurs dels que diuen que no tenim diners per a tot, per a les polítiques socials a casa nostra, i per a les polítiques de solidaritat internacional. Ambdues constitueixen mecanismes complementaris de redistribució de la riquesa, que han de convergir. L'alimentació, la salut, l'educació i la feina són prioritàries, aquí i arreu. La nostra classe política, malgrat viatjar pel món i estar present a cimeres internacionals, sembla que no ha entès encara la globalització i les seves repercussions a la nostra vida, i a la seva feina. Mentre altres deslocalitzen empreses, nosaltres volem deslocalitzar drets.
Als nostres municipis tampoc podem fer-nos enrere
En ocasió de les properes eleccions municipals, i sumant-nos a la campanya estatal de la CONGDE "Escull les persones primer, la crisi no és excusa" en què participen totes les coordinadores autonòmiques, demanem als ajuntaments catalans que mantinguin els pressupostos per a les accions de cooperació, pau i drets humans. També demanem als/a les futurs/es responsables polítics/ques de solidaritat al municipi que impulsin la participació a través dels consells municipals de cooperació i fomentin l'educació en valors de la ciutadania.
No ens resignem
El nostre Estatut d'Autonomia explicita al seu Preàmbul el refermament del compromís de Catalunya amb tots els pobles "per construir un ordre mundial pacífic i just".
És en els moments difícils quan demostrem el pitjor i el millor del que som capaces. Les ONG catalanes portem més de vint anys reclamant el mateix. Hem passat diverses crisis i també moltes èpoques de bonança econòmica. La història ens ha donat la raó, que un món tan desigual era un món equivocat.
Les ONG de cooperació, pau i drets humans, per responsabilitat, vam acceptar ajornar la consecució del 0,7% fins al 2015, però mantenir aquest horitzó i aquest termini ens sembla irrenunciable. Estem parlant d'una tercera part del que ha suposat la supressió de l'impost de successions per als més rics. Com a societat, hem de revisar les nostres prioritats però, avui més que mai, la nostra classe política ha de revisar les seves.
Per lleialtat als nostres principis, i a totes les organitzacions i persones d'altres països amb què treballem i que creuen que som un país diferent, solidari, somiador i valent.
Barcelona, 4 de maig de 2011
